Amb l’aprovació de la primera junta directiva de La Maranya, jo em vaig convertir en membre del primer equip de l’associació, amb la funció de dur la tresoreria.
La primera vegada que vaig entrar a un casal jove va ser a Benicàssim i jo tindria uns 12 o 13 anys. Recorde que vaig entrar per a utilitzar el messenger dels ordinadors i per xatejar amb els meus amics. A ma casa no teniem ni ordinador ni internet. Poc després, quan es va fer la remodelació de l’espai (va quedar brutal), va ser quan vaig tornar d’altra forma. Potser ja perquè era un poc més major. Ahí vaig conèixer a les diferents animadores del projecte. En aquest nou espai jo ja no entrava per a utilitzar internet. Anava perquè era un lloc on em podia trobar amb els meus amics i amigues i on podíem fer activitats. Principalment jo estava al taller periòdic de jocs de taula i estratègia.
“Pense que la meva sort hauria de ser la sort de molts més joves al poble”
Recorde perfectament algunes de les formes de funcionar del centre. Va estar un temps un animador que es deia Toni. Pocs mesos després els animadors del projecte amb qui vaig estar més en contacte eren Víctor i Virginia. En alguns moments hi havia animadors que eren molt provocadors en la forma de fer, i això alentava a la gent a fer coses.
En altres moments hi havia figures animatives que treballaven des de la prudència. L’equip tenia una relació poli bueno poli malo, versionada, amb la que feien despertar pensament crític en la gent jove. I pense que va funcionar de meravella perquè vam començar a fer més activitats, a banda dels jocs de taula. Vam fer curts, tallers de cuina vegetariana. Fins i tot, vam organitzar una festa Tuenti amb desenes de persones a una plaça, o el minifestival de música en valencià la Flama. En aquesta última activitat ja s’estava començant a gestar la Maranya, una associació jove pròpia, en la que la gent jove autogestionara sense les influències partidistes (el lliure pensament). En aquest moment de la nostra vida, teníem moltes ganes de demostrar que érem persones vàlides i teníem l’energia per fer el que s’havia de fer: reunions, estatuts d’una nova associació, publicitat, papers pel permís d’obra, trobar un local… Això era altre rollo, havíem passat de tindre un local on jugar a ser joves-adultes que volien emancipar-se.
Amb l’aprovació de la primera junta directiva de la Maranya, jo em vaig convertir en membre del primer equip de l’associació, amb la funció de dur la tresoreria. Amb Esther de presidenta. Esther, Noel, Ricardo, Guille i jo érem part del col·lectiu feia anys i havíem anat a l’escola junts, crescut junts… Gràcies a Maranya, jo vaig cultivar una amistat profunda amb persones que, encara avui, son del meu grup més proper d’amics, la família que es tria.
Recorde perfectament que després d’aconseguir el local vam començar amb les obres per fer-lo habitable i per unir les dues cases que havíem llogat. Hi havia molta merda al pati interior i havíem de retirar un gran jardí abandonat. Recorde eixa jornada de treball com un dia de molt treball físic, però molt reconfortant. Per desgràcia, en aquest punt, jo tenia 18 anys i marxava a un altra ciutat a estudiar Biomedicina, i em vaig allunyar físicament del projecte. Però els meus amics continuaven.
Retrospectivament, tinc molta estima per tota l’experiència viscuda. Cada dia ha sigut únic, l’associacionisme, la Maranya, les persones que he conegut, m’han convertit en una persona que es respecta a si mateixa pels seus principis cívics, ètics i morals. Tot i que vaig marxar, sempre m’he sentit orgullós de la Maranya, del que vam fer. Sempre m’he sentit part de la casa. En fa molta pena que el centre juvenil que albergava s’haja tancat perquè pense que la meva sort hauria de ser la sort de molts més joves al poble.
