Les casualitats de la vida ens porten a llocs inesperats, i en el meu cas, allà per 2009, feia les pràctiques del títol de Monitora de Temps Lliure a una escola matinera d’un cole. Un cole que avui en dia la Llei de Memòria Històrica ha fet justícia canviant-li el nom, per cert. Vaig coincidir amb un xic que es deia Taquio i que també estudiava a l’UJI. Compartíem el cotxe i a poc a poc ens anàvem coneixent. Treballar de 7:30 a 9:00 entre setmana sent estudiant de la universitat, t’uneix per força.
Un dia em va parlar d’un projecte molt bonic que estaven fent a Benicàssim. Per a mi Benicàssim, encara que no haja nascut allí, sempre ha sigut especial. Tots els estius estava a l’apartament de la platja i per a mi, ha sigut el lloc on més he gaudit de l’oci. Per això, perquè estava estudiant magisteri i descobrint pedagogies diferents a l’ensenyament tradicional i perquè estava coneixent-me… Vaig decidir participar d’una manera molt humil en el projecte de l’Esplai Cataflai.
“Quina llàstima no haver pogut ser part d’un projecte així quan jo tenia la mateixa edat i quina sort tenien a Benicàssim”.
Què era un esplai? Quines activitats feien? Quan? Qui participava? A quines edats es dirigien? Per què existia un grup de joves que ja no podien participar a l’esplai però encara tenien inquietuds i ganes de fer poble, de fer democràcia? Jo estava tant perduda com al·lucinada. Pensava… com podia ser que amb un projecte fet en aquell moment des del Casal Jove de Benicàssim i liderat per un equip de gent jove, s’havia provocat eixe entusiasme i interés en part del jovent del poble.
Tractava d’entendre als xiquets, xiquetes i famílies d’aquell projecte democràtic i només arribava a una conclusió: QUINA ENVEJA MÉS SANA! Sempre vaig pensar quina llàstima no haver pogut ser part d’un projecte així quan jo tenia la mateixa edat i quina sort tenien a Benicàssim.
Durant els mesos que vaig col·laborar, vaig poder compartir jornades de risoteràpia, manualitats, excursions i eixides nocturnes amb altres esplais de la Comunitat Valenciana, nits temàtiques, jocs de taula, jocs tradicionals al carrer, concerts, algun que altre programa de ràdio i sobretot, conéixer com mitjançant les assemblees, el diàleg i la cooperació de totes les persones participants podíem construir coneixement, joventut, futur i democràcia. D’altra banda, em sembla important ressaltar la laïcitat del projecte, ja que molts dels moviments socials per a joves eren i són religiosos. Fins i tot, personalment, poc després em vaig decidir a apostatar, exercint els meus drets, que és al final allò que es vaig aprendre des de l’Esplai, a pensar amb llibertat.
Finalment, cadascuna de les persones que van aportar de manera voluntària al projecte han estat presents en la meua vida. Aprofite per a agrair a Víctor, Virginia, Taquio, Lledó, Tamara i Beatriu per fer-me sentir ciutadana. Evidentment, la meua implicació social ha estat marcada per aquest projecte. Les llavors d’aquells anys van créixer en els anys posteriors, sobretot durant el Moviment 15-M.
Gràcies per aquesta experiència.
