No tinc bona memòria, pot ser siga un fet compartit, o la condemna de molta gent, tindre la incapacitació de mantenir el record de gran part dels successos d’una humil i curta història personal. Però sí que recorde coses i algunes d’importants.
En 2011 feia només quatre anys que, en solitari, ja intentava compartir allò que sentia mitjançant la música amb tot allò que havia canalitzat en saber com expressar-me, fent un projecte personal de cançó d’autor. Dins de les societats, moltes persones treballen en una mateixa direcció, tot i semblar d’àmbits totalment diferents.
En aquell 2011 una colla de gent jove es va posar en contacte amb mi per fer un recital en unes «Jornades de Reflexió» cap al maig d’aquell mateix any. Consideraven que les nostres cançons compartien l’empatia que calia transmetre en aquestes jornades. Aquella va ser la primera trobada de moltes on jo madurava, creixia, em qüestionava la vida… Eixia des del Comtat, cap al sud del País Valencià, i viatjava cap a Benicàssim, i m’enamorava d’aquella gent.
Comunicaven, treballaven, eren generoses. La Maranya fou un espai infinit perquè rebia i em contagiaven la voluntat per fer la vida del seu poble més digna i en ella, la del món en general.
“La vostra educació perdurarà en mi”.
Com que no estem acostumades ho vegem tot inviable, però gent com «La Maranya» aportava treball, reflexió, distracció i compromís social alhora. Quasi res!
Cada dia, trobar llocs de reunió juvenil on tinguen inquietuds per participar en el compromís (encara que siga de manera involuntària o gràcies al subconscient) d’observar el lloc que habiten i viure’l activament, transformar-lo, mentre veuen els amics, generen activitats interessants, escolten la música que els agrada i tenen un punt d’encontre o simplement, conviuen, és difícil.
L’educació és fonamental en aquest procés, per això no els faig, del tot, responsables. Una societat es forma amb el criteri de totes les persones que l’habiten i qui més condiciona aquesta evolució són la gent gran.
Les coses canvien però quan no hi ha espais que motiven aquestes peculiaritats, no desperten les inquietuds, ens convertim en passius/ves i ja saps el resultat d’aquest comportament.
Associacions com «La Maranya» donen vida i son imprescindibles. Entenc l’esgotament que ha suposat anar sempre contracorrent, reclamar unes condicions per fer activitats, formacions, tallers… integrar al poble en la seua diversitat des de l’associacionisme (pel temps, diners i formació que això implica) i em frustra el silenci i indiferència de les societats individualistes perquè condemnen tota possibilitat d’afrontar la vida amb condicions de qualitat humana i cívica.
M’alegra recordar aquelles oportunitats, aquells concerts que em van fer créixer, aquell pas de convivència. La vostra educació perdurarà en mi, en vosaltres i en tota la gent que hem tingut el privilegi de trobar-vos pel camí.
